Hàbitats

A través d’aquesta directiva, la Unió Europea es proposa assegurar la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals, així com de la fauna i de la flora silvestres en el territori dels Estats membres. Per a açò, es crea una xarxa ecològica de zones especials de conservació, denominada «Natura 2000» amb activitats en matèria de vigilància i seguiment, reintroducció d’espècies indígenes, introducció d’espècies no indígenes, recerca i educació. La Xarxa Natura 2000 inclou les ZPE de la Directiva AUS. Es tracta de la xarxa ecològica més gran del món, representant un 18 % del territori terrestre de la UE. Els tres aiguamolls artificials de L’Albufera, igual que tot el Parc Natural, estan inclosos en aquesta Xarxa.

Directiva 92/43/CEE del Consell de 21 de maig de 1992 relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres

 

Hàbitats naturals (Natura 2000)

La Unió Europea (UE) es proposa assegurar la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals, així com de la fauna i de la flora silvestres en el territori dels Estats membres. Per a açò, s’ha creat una xarxa ecològica de zones especials de conservació, denominada «Natura 2000». Per a aportar major coherència a la xarxa, s’han previst altres activitats en matèria de vigilància i seguiment, reintroducció d’espècies indígenes, introducció d’espècies no indígenes, recerca i educació.

Directiva 92/43/CEE del Consell de 21 de maig de 1992 relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres.

SÍNTESI

La degradació contínua dels hàbitats naturals i les amenaces sobre determinades espècies constitueixen una preocupació primordial de la política de medi ambient de la Unió Europea (UE). La present Directiva, denominada «Directiva Hàbitats», pretén contribuir al manteniment de la biodiversitat en els Estats membres definint un marc comú per a la conservació dels hàbitats i la fauna i la flora d’interès comunitari.

La Directiva «Hàbitats» crea la xarxa Natura 2000. Es tracta de la xarxa ecològica més gran del món. Consta de zones especials de conservació designades pels Estats membres conformement a la present Directiva. Així mateix, inclou zones especials de protecció establides en virtut de la Directiva «Aus» 2009/147/CE.

Els Annexos I i II de la Directiva arrepleguen els tipus d’hàbitats i les espècies la conservació de les quals requereix la designació de zones especials de conservació. Alguns d’ells es defineixen com tipus d’hàbitats o d’espècies «prioritaris» (en perill de desaparició). L’Annex IV enumera les espècies animals i vegetals que requereixen una protecció estricta.

La designació de les zones especials de conservació es fa en tres etapes. Segons els criteris establits en els annexos, cada Estat membre prepara una llista de llocs amb hàbitats naturals i espècies de fauna i flora silvestres. A partir d’aquestes llistes nacionals i d’acord amb els Estats membres, la Comissió elabora una una llista de llocs d’importància comunitària per a cadascuna de les nou regions biogeogràfiques de la UE (la regió alpina, la regió atlàntica, la regió del Mar Negre, la regió boreal, la regió continental, la regió macaronèsica, la regió mediterrània, la regió panònica i la regió estèpica). En un termini màxim de sis anys després de la selecció d’un emplaçament com a lloc d’importància comunitària, l’Estat membre interessat designa el lloc com a zona especial de conservació.

En el cas que la Comissió considere que un lloc amb un tipus d’hàbitat natural o una espècie prioritària no ha sigut inclòs en una llista nacional, la Directiva preveu que s’emprenga un procediment de concertació entre l’Estat membre que es tracte i la Comissió. Si el procediment de concertació no dóna resultats satisfactoris, la Comissió pot proposar al Consell seleccionar el lloc com a lloc d’importància comunitària.

En les zones especials de conservació, els Estats membres adopten totes les mesures necessàries per a garantir la conservació dels hàbitats i evitar la seua deterioració i les alteracions significatives que afecten a les espècies. La Directiva preveu la possibilitat de cofinançament de les mesures de conservació per la Comunitat.

També és competència dels Estats membres:

  • fomentar la gestió dels elements del paisatge que consideren essencials per a la migració la distribució i l’intercanvi genètic de les espècies silvestres;
  • instaurar sistemes de protecció especialment estrictes per a determinades espècies animals i vegetals amenaçades (Annex IV) i estudiar la conveniència de reintroduir aquestes espècies en el seu territori;
  • prohibir la utilització de mitjans no selectius de recollida, captura i sacrifici de determinades espècies animals i vegetals (Annex V).

Cada sis anys, els Estats membres informen de les disposicions adoptades per aplicar la Directiva. La Comissió elabora un informe de síntesi a partir d’aquests informes.

S’han modificat els annexos de la present Directiva per a tenir en compte la diversitat biològica dels països que es van adherir a la UE en 2004 i 2007. L’ampliació ha suposat nous desafiaments per a la diversitat biològica i nous elements, incloses tres noves zones biogeogràfiques (la regió del Mar Negre, la regió panònica i la regió estèpica).

La xarxa Natura 2000 representa avui dia un 18 % aproximadament del territori terrestre de la UE.

HTML

http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=CELEX:31992L0043:ES:HTML

PDF

http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:L:1992:206:0007:0050:ES:PDF

EUR-LEX

http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=CELEX:31992L0043:ES:NOT

 

Font – EUROPA  > Síntesi de la legislació de la UE